Sense malícia envers ningú

Gettysburg, després de la batalla

2010-11-02T13:30:00.004+01:00

Fa 147 anys Abraham Lincoln va pronunciar a Gettysburg un discurs amb motiu de la dedicació del cementiri on eren enterrats els morts de la batalla lliurada mesos abans que va ser , i és encara, la més sagnant de la història dels Estats Units.

Tanmateix, el record de Gettysburg s'associa amb unes paraules que han expressat des de llavors l'essència de la democràcia.

Fa vuitanta-set anys els nostres pares van fundar en aquest continent una nova nació, concebuda en la llibertat i consagrada en la creença que tots els homes són creats iguals.

Ara, ens trobem compromesos en una gran guerra civil que ha de provar si aquesta nació, o qualsevol nació així concebuda i així consagrada, pot perdurar. Ens trobem en un gran camp de batalla d’aquesta guerra. Hem vingut per dedicar una part d’aquest camp com a lloc per al darrer repòs d’aquells qui aquí van donar les seves vides per tal que la nació pogués viure. És alhora just i adequat que ho fem així.

Però, en un sentit més ampli, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem beneir aquesta terra. Els homes valents, vius i morts, que van lluitar aquí, l’han consagrada molt per damunt del nostre migrat poder d’afegir-hi o llevar-hi res. El món no hi pararà gaire esment, no recordarà molt de temps el que diguem aquí, però mai no podrà oblidar el que ells hi van fer. Ens correspon a nosaltres, els vius, consagrar-nos aquí al treball inacabat que aquells qui aquí combateren han avançat tant i tan noblement. Ens correspon a nosaltres consagrar-nos aquí a la gran tasca que resta davant nostre, aquesta per a la qual prenem d’aquests morts honorables una devoció augmentada envers la causa per a la qual ells van donar la darrera i completa mesura de devoció, aquesta per a la qual decidim aquí resoltament que aquests morts no hauran mort debades, que aquesta nació, amb l’ajut de Déu, renaixerà en la llibertat i que el govern del poble, pel poble i per al poble, no despareixerà de la terra.

Carta a Roger C. Weightman

2010-06-19T19:07:00.002+02:00

[Aquesta setmana farà anys de la darrera carta de Thomas Jefferson; va escriure-la greument malalt deu dies abans de morir, el 4 de juliol de 1826, dia de la Independència dels Estats Units]

Respectable senyor,

L’amable invitació que he rebut de vós, de part dels ciutadans de Washington, per ser amb ells a la celebració del cinquantè aniversari de la Independència americana com un dels signataris encara viu d’un instrument que hem fet fecund -i motiu de fe per al món-, és d’allò més afalagadora i l’enalteix, a més, l’honorable companyia que em proposeu per confortar-me en aquest viatge.

El patiment de la malaltia em priva assenyadament de participar en persona a la commemoració d’aquella data. Però cal que m’hi avingui, atès que aquesta no es troba entre les circumstàncies que ens és donat de controlar. De fet, m’hauria de trobar amb especial delit i felicitant-nos plegats amb la petita colla, els que queden de l’host de valents que se’ns van unir aquell dia en l’elecció vinculant i incerta que vam fer per al nostre país, entre la submissió i l’espasa; i fruir i trobar conhort amb ells en el fet que els nostres conciutadans, després de mig segle d’experiència i prosperitat, segueixen aprovant la tria que vam fer. Aquest pot ser per al món, com jo crec que serà (per a alguns abans, per a d’altres més tard, però finalment per a tothom), el senyal perquè els homes s’alcin per trencar les cadenes amb les quals es lliguen a la ignorància embrutidora i a la superstició, i per assumir les benediccions i la seguretat de l’autogovern.

D’aquesta forma hem restaurat el dret al lliure exercici de la raó sense restriccions i la llibertat d’opinió. Tots els ulls són oberts, o s’estan obrint, per observar els drets de l’home. La difusió general de la llum del coneixement ja ha deixat clara a l’albir de cadascú la veritat constatable: que la humanitat no ha nascut amb selles a les seves espatlles, ni que uns pocs enriquits i superbs, s’hi hagin de muntar legítimament, per la gràcia de Déu. Aquest és motiu d’esperança per a d’altres. Pel que fa a nosaltres, fem que la celebració anual d’aquest dia ens retorni la collita d’aquests drets i una insubornable devoció envers ells.

Us prego que em permeteu expressar el plaer amb el que m’hauria trobat amb els meus antics veïns de Washington i dels seus voltants, amb els quals vaig passar tants anys de joiosa convivència; una convivència en que tant de relleu va tenir l’exercici angoixant de responsabilitats públiques i que va marcar tan pregonament els meus afectes que mai no els he oblidat. Amb el lament que la manca de salut em negui poder acceptar de grat, si us plau, rebeu vós, i aquells per als quals escriviu, la certesa del meu més alt respecte i la més sincera amistat.

Thomas Jefferson
Monticello, 24 de Juny de 1.826

Jo mateix

2010-04-12T16:20:00.001+02:00

Paisatge després de la batalla. Crisi, reptes i oportunitats.

2010-02-22T08:00:00.001+01:00

Passchendaele, camp de batalla
de la Gran Guerra. Avui i ahir.

El temps atempera el paisatge. El temps difumina les imatges de violència, esmorteeix el sofriment. El temps passat convida a l'oblit. No podem però, abandonar la memòria dels que han passat, com ara no podem oblidar els que pateixen els estralls de la crisi.

La història del nostre futur no està escrita enlloc, no ho ha estat en cap moment. Depèn de nosaltres.

Vull aquests propers dies, reflexionar sobre les conseqüències d'aquesta crisi en que ens trobem. Cal dedicar temps a pensar quines accions podem emprendre per a canviar-ne el curs i conjecturar quins seran els seus efectes, segons ens comprometem, o no, a lluitar-hi.

Aquest és el propòsit dels propers dies.

Es convoca l'Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix

2010-02-12T16:10:00.001+01:00

Jo hi seré. I tu?

El proper 22 de febrer se celebrarà, al Centre Cívic de Sant Andreu (Gran de Sant Andreu, 111), l'Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix, l'objectiu de la qual és aplegar totes les persones i entitats interessades en realitzar al Districte de Sant Andreu la consulta per la independència que es va iniciar Arenys de Munt el passat setembre.

D'aquesta manera, després de constituir-se el darrer gener l’Assemblea Barcelona Decideix i havent viscut l’experiència de més de cent cinquanta municipis catalans exercint el dret a decidir, es començarà a treballar per organitzar una consulta a tot Barcelona; creada i organitzada des de la societat civil dels diferents pobles, barris i districtes que actualment formen la ciutat.

Creiem que l’organització de la societat civil, en una consulta sobre el nostre dret a decidir com a catalans sobre el futur del nostre poble, és un gest radicalment democràtic i valent on es porta a la pràctica un dels pilars fonamentals de tota societat democràtica.

Així doncs, esperem comptar amb la participació de les més de 400 entitats del districte a l’assemblea del 22 de febrer per iniciar un camí que hem d’emprendre junts, amb tota la pluralitat del nostre poble, amb tota la força de la nostra raó i amb tot el nostre dret com a ciutadans.

Comissió Organitzadora de l'Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix

Dilluns 22 de febrer. Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix al C.C. de Sant Andreu (Gran de Sant Andreu, 111).

19:00 a 19:30 – Inscripció i acreditacions d’entitats i individuals.

19:30 a 21:30 – Assemblea, precs i preguntes, votacions.

Podeu obtenir més informació i la documentació de l'assemblea al web i també podeu confirmar la vostra assistència escrivint a santandreudecideix@gmail.com.

Sobre la democràcia, la llibertat i el caràcter republicà

2009-10-26T19:12:00.001+01:00

L’opressió de l’esclavatge desaparèixerà d'arreu del món.

D’aquí a uns dies, el proper dilluns, intervindré en una sessió sobre models de democràcia i republicanisme al Casal Lluís Companys.

Escrit així, d’una tirada, pot semblar senzill encadenar el discurs, com si de cada concepte se’n seguís un vincle immediat amb l’altre o, encara més, com si la realitat hagués d’evolucionar de forma inevitable des de l’adopció de postul·lats democràtics fins a l’adveniment –gloriós, com no pot ser altrament– de la República.

I això no és ben bé així.

No hi ha canvis en la realitat que no resultin de l’acció sostinguda de factors de transformació en diversos ordres de la vida social, en la cultura, l’economia, el marc institucional, etc. I el que és més important, no hi ha cap llei inviolable que garanteixi que aquests factors no operin contra el sosteniment i l’expansió de la llibertat, que no puguin menar al crepuscle de la democràcia.

Per a parlar amb propietat sobre democràcia, llibertat i republicanisme, m’interessen les opinions de tanta gent com hi hagi interessada en el progrés de la llibertat. Per convicció i per experiència, em cal la col·laboració de tothom per a nodrir de contingut i matisar la intervenció en aquesta sessió.

Per això, proposo que al llarg dels propers dies en comentem diversos aspectes, començant per la seva mateixa estructura:

Discussió dels models de democràcia, entenent els models no com a proposta tancada i subjecta a imitació, sinó com a descripció esquemàtica d’una realitat complexa oberta a crítiques i comentaris.

Debat sobre les amenaces a la democràcia, atenent aquelles pulsions subjacents en la societat que provoquen el col·lapse de la democràcia i la pèrdua de llibertat.

Presentació dels valors republicans, és a dir, dels trets que defineixen el caràcter republicà [vegeu+].

Així doncs, què us sembla?

Un petit escrit

2009-09-14T18:35:00.006+02:00

Potser el més difícil en qualsevol equip sigui trobar el terme just que comprèn la missió que cada membre de l'equip assumeix com a tal i constitueix l'expressió del projecte comú, que explica tant el punt on és com, sobretot, apunta cap als objectius compartits. I això és el que he provat de fer en aquest escrit adreçat als companys i companyes d'Esquerra:

Benvolguts, benvolgudes,

Al voltant de la Diada trobem l’oportunitat per a unes reflexions sobre el moment polític que, malgrat el que es podria pensar, conté la promesa de dies millors.

Fa un any la crisi era una amenaça creixent que va esclatar amb cruesa justament en arribar la tardor. Llavors la tensió per a aconseguir un finançament acceptable depassava la data límit. Llavors, ara fa un any, la resolució sobre l’Estatut del Tribunal Constitucional semblava imminent.

Seguim en aquesta situació crítica. Mentrestant, molta gent, moltes famílies s’han trobat en l’angoixa de no arribar a final de mes, de patir per pujar els fills i tenir-ne cura. En bona mesura, el país sencer es troba en aquesta situació crítica.

Totes i tots hauríem volgut que els resultats fossin uns altres, millors. Confiàvem que amb esforç la justícia de la nostra causa havia de superar qualsevol obstacle i que amb bona voluntat els nostres adversaris deposarien les seves actituds hostils.

I no ha estat així. No podia ser així. No serà així.

Si hem fallat, si he fallat mostrant aquesta bona voluntat, en demano perdó humilment. I molt humilment us demano que ens mantinguem ferms perquè vindran dies que ens posaran a prova, perquè hem de viure dies d’angoixa, perquè coneixerem dies millors i vencerem.

Perquè malgrat tot hem avançat.

Fa un any parlava de com els nostres mèrits ens havien de portar a superar moments que llavors eren de confusió, de divisió entre nosaltres. Si em permeteu la llicència, confiava a trobar l’esperança en nosaltres perquè, en paraules de Martin Luther King, “l’esperança del món es troba en els inconformistes disciplinats que es consagren a la pau, a la justícia, a la germanor”.

I així ha estat. Així havia de ser. Així serà.

I crec que aquest és motiu d’agraïment per a totes i tots, per a tothom sense excepció.

Us dec les gràcies als impulsors del Tio Canya, reobert enguany.

Als representants als consells del districte i als col·laboradors als mitjans del casal.

Als nostres voluntaris per la llengua.

Als associats i associades al teixit cívic que ens acullen amb voluntat d’entesa.

Als col·laboradors a les parades i als impulsors dels equips de barri.

Als membres de l’Executiva i als companys amb responsabilitats a la Federació de Barcelona i a Seu Nacional.

Gràcies als nostres conseller i consellera, a la regidora adscrita i al grup municipal, per la seva feina rigorosa i incansable.

Us les dec a totes i tots els “inconformistes disciplinats” que amb gestos menuts i amables heu contribuït a servir la causa, justa i noble, de la llibertat.

Perquè els vostres actes contenen i realitzen la promesa d’un demà millor per a tothom, us en dono les gràcies; per la meva família, per mi mateix, us en dono les gràcies. I, si en alguna mesura em correspon, rebeu amb aquestes paraules l’agraïment de la nació.

Platja Omaha, 6 de juny de 1944 (lletra de batalla per a sobiranistes)

2009-09-09T09:00:00.001+02:00

El 6 de juny de 1944 els exèrcits aliats van desembarcar a Normandia. Aquesta gesta va precipitar la derrota d’Alemanya i va permetre alliberar l’Europa occidental de l’ocupació nazi.

Durant la jornada no tot va resultar segons s'havia planificat. A la platja anomenada en clau Omaha, els soldats nord-americans gairebé van ser rebutjats i la invasió va ser a punt d’acabar en desastre.

Les primeres onades es van trobar col·lapsades a la platja i només al preu d’un nombre estremidor de baixes van anar ocupant posicions a pocs centenars de metres cap a l’interior. La situació era extremadament greu i no hi havia res planificat per a superar aquesta contingència.

El capità Al Smith tan bon punt va arribar a Omaha, sota el foc constant d’artilleria, de metralladores i morters, va dirigir la seva unitat cap al turó on el general Willard Wyman havia establert el comandament de la 1ª divisió dels Estats Units.

Quan va arribar, el general Wyman el va rebre: “– Com va? Els homes disparen i avancen com se’ls ha ensenyat a l’Escola d’Infanteria?” “–Sí, senyor.”–va respondre– “Els alemanys disparen i nosaltres avancem.”

----

Ells disparen i nosaltres avancem. Aquesta pot ser la primera lectura de la situació que s’ha produït arran de la convocatòria de la consulta a Arenys de Munt: nosaltres avancem. Sense cap altra certesa que el camí que resta serà llarg i dur, nosaltres avancem.

I hi ha d’altres qüestions que cal tenir en compte –si es vol continuar establint similituds amb el relat anterior–. Caldrà acumular forces per a trencar la resistència; coneixerem derrotes i superarem obstacles. Caldrà estar atents; que el foc amic no fereixi els nostres aliats i que els avenços dels uns siguin punt de partida dels altres –això ho expressava amb encert i molt sentidament l’Anna Simó en el seu parlament–.

I, sobretot, caldrà construir un nou relat –ja no serveix el que hem conegut–, amarar-se de realitat per a guanyar els cors i la voluntat de la gent i, així, poder construir un demà millor i més lliure. Crec que en aquest relat, si ha de reeixir, no hi ha enemics. Si ha de reeixir, ha de contenir el compromís per a construir formes més avançades de democràcia. Si ha de reeixir, tothom qui de cor i amb voluntat s’hi afegeixi ha de promoure quelcom nou i diferent, una nova República.

Ara, ja estem construint quelcom nou i diferent.

"I have a dream" / "Tinc un somni"

2009-08-28T08:30:00.001+02:00

Traducció del discurs original de Martin Luther King, pronunciat el 28 d'agost de 1.963 al Lincoln Memorial de Washington.

[descàrregues: http://www.scribd.com/doc/19122630/ihad]

Estic content d’unir-me a vosaltres avui, en la que passarà a la història com la més gran manifestació per la llibertat en la història de la nostra nació.

Fa cent anys, un gran americà –a l’ombra simbòlica del qual ens trobem avui–, va signar la Proclamació d’Emancipació. Aquest singular decret va esdevenir un far lluminós d’esperança per a milions d’esclaus negres que es consumien en les flames devastadores de la injustícia. Va arribar com una joiosa albada per acabar amb la llarga nit del seu captiveri.

Però cent anys després, el negre no és lliure encara. Cent anys després, la vida del negre és encara tristament minvada per les manilles de la segregació i les cadenes de la discriminació. Cent anys després, el negre viu en una solitària illa de pobresa enmig d’un vast oceà de prosperitat material. Cent anys després, el negre encara llangueix a les cantonades de la societat americana i es troba a si mateix exilat a la seva pròpia terra. I per això hem vingut aquí avui, per a contemplar sentidament aquesta vergonyosa condició.

En cert sentit hem vingut a la capital de la nostra nació per a cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les paraules magnificents de la Constitució i la Declaració d’Independència, estaven signant un pagaré que cada americà heretaria. Aquesta nota contenia la promesa que tots els homes, sí, els negres així com els blancs, tindrien garantits els “Drets inalienables” a “la Vida, a la Llibertat i a procurar-se la Felicitat.” És obvi avui que Amèrica ha comès frau amb aquest pagaré per tot el que fa als seus ciutadans de color. Enlloc d’honorar la seva sagrada obligació, Amèrica ha donat a les persones negres un xec en descobert, un xec que els ha estat retornat marcat com “sense fons.”

Però nosaltres ens neguem a creure que el banc de la justícia hagi fet fallida. Ens neguem a creure que no hi ha prou fons en les grans arques d’oportunitat d’aquesta nació. I així, hem vingut a cobrar aquest xec que ens donarà en reclamar-lo les riqueses de la llibertat i la seguretat de la justícia.

Nosaltres també hem vingut a aquest indret sagrat per recordar a Amèrica la ferotge urgència de l’Ara. Aquest no és temps de permetre’s el luxe de refredar-ho o de prendre la medecina tranquil·litzant del gradualisme. Ara és el temps de fer reals les promeses de democràcia. Ara és el temps d’erigir des de la fosca i desolada vall de la segregació el camí assolellat de la justícia racial. Ara és el temps d’aixecar la nostra nació des de les arenes movents de la injustícia racial fins a la sòlida roca de la germanor. Ara és el temps de fer de la justícia una realitat per a tots els fills de Déu.

Seria fatal per a la nació negligir indulgentment la urgència d’aquest moment. Aquest xafogós estiu de legítim descontentament del negre no passarà fins que no hi hagi una tardor vigoritzant de llibertat i igualtat. Mil nou-cents seixanta-tres no és un final, sinó un començament. I aquells que pensen que als negres els cal esbravar-se i ara ja estaran contents, es desvetllaran abruptament si la nació torna com si res als afers de cada dia. I no hi haurà descans ni tranquil·litat a Amèrica fins que als negres no els siguin garantits els seus drets de ciutadania. Els vents de revolta continuaran sacsejant els fonaments de la nostra nació fins que no emergeixi el dia brillant de la justícia.

Però hi ha una cosa que cal que digui al meu poble, que és dempeus al càlid llindar que mena cap a dins al palau de la justícia: en el procés de guanyar el lloc just per a nosaltres, no hem de ser culpables d’accions reprobables. Cal que no cerquem d’assadollar la nostra set de llibertat bebent de la copa de l’amargor i l’odi. Sempre hem de conduir el nostre combat en el pla elevat de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Un cop i un altre, hem d’escalar les altures majestuoses per a trobar força física en la força de l’ànima.

La meravellosa nova militància que s’ha incorporat a la comunitat negra no ens ha de menar a desconfiar de tota les persones blanques, perquè molts dels nostres germans blancs, com és evident per la seva presència aquí avui, han vingut per a convertir en real el fet que el seu destí estigui lligat al nostre destí. I ells han vingut per a convertir en real el fet que la seva llibertat és inextricablement vinculada a la nostra llibertat.

No podem caminar sols.

I mentre caminem, hem de fer la promesa solemne que sempre anirem endavant.

No podem tornar enrera.

N’hi ha que pregunten als defensors dels drets civils, “Quan en tindreu prou?” Nosaltres mai no estarem satisfets mentre el negre sigui víctima dels inenarrables horrors de la brutalitat policial. Mai no podrem estar satisfets mentre els nostres cossos, pesants pel cansament del viatge, no puguin fer estada als motels de les autopistes i als hotels de les ciutats. Nosaltres no estarem satisfets mentre la mobilitat bàsica del negre sigui d’un petit ghetto a un ghetto més gran. Mai no podrem estar satisfets mentre els nostres infants siguin privats de la seva identitat íntegra i se’ls robi la seva dignitat amb rètols indicant: “Només per a blancs”. Nosaltres no podem estar satisfets mentre un negre de Mississipi no pugui votar i un negre de Nova York cregui que no hi ha res per al que valgui la pena votar. No, no, no estem satisfets i no ho estarem fins que “el dret brolli com l'aigua i la justícia ragi com un torrent inestroncable”.

No ignoro que alguns de vosaltres heu vingut aquí passant per grans proves i tribulacions. Alguns de vosaltres acabeu de venir des de les estretes cel·les de la presó. I alguns de vosaltres heu vingut d’indrets on el vostre compromís –el compromís per la llibertat– us exposarà a ser batuts per les tempestes de la persecució i trontollareu per causa del vent de la brutalitat policial. Vosaltres heu estat els veterans del sofriment creador. Continueu treballant amb la fe que el patiment immerescut redimeix. Torneu a Mississipi, torneu cap a Alabama, torneu a Carolina del Sud, torneu a Georgia, torneu a Louisiana, torneu a les barriades i ghettos de les nostres ciutats del nord, sabent que d’alguna manera aquesta situació pot canviar i serà canviada.

Avui us dic, amics meus, no us rabegeu a la vall de la desesperació.

I tot i que ens enfrontem a les dificultats d’avui i de demà, jo encara tinc un somni. És un somni pregonament arrelat en el somni americà.

Jo tinc un somni en que un dia aquesta nació s’aixecarà i atenyerà l’autèntic significat del seu credo: “Nosaltres sostenim que aquestes veritats són evidents per si mateixes, que tots els homes han estat creats iguals.”

Jo tinc un somni en que un dia fins l’estat del Mississipi, un estat abrusat per la calor de la injustícia, abrusat per la cremor de l’opressió, esdevindrà un oasi de llibertat i justícia.

Jo tinc un somni en que els meus quatre menuts viuran un dia en una nació on no seran jutjats pel color de la seva pell sinó pel contingut del seu caràcter.

Jo tinc un somni avui!

Jo tinc un somni en que un dia, abaix a Alabama, amb els seus racistes empedreïts, amb el seu governador amb els llavis perbocant les paraules “interdicció” o “anul·lació” - un dia a Alabama justament, petits nens i nenes negres podran unir les seves mans amb petits nens i nenes blancs com germans i germanes.

Jo tinc un somni avui!

Jo tinc un somni en que un dia cada vall serà exaltada i cada turó i muntanya es rebaixarà, els llocs abruptes s’aplanaran i els llocs ferèstecs s’amanyagaran; “i la glòria del Senyor serà revelada i totes les criatures la veuran plegades.”

Aquesta és la nostra esperança, i aquesta és la fe amb que tornaré cap al Sud.

Amb aquesta fe serem capaços de cisellar en la muntanya de la desesperació una roca d’esperança. Amb aquesta fe serem capaços de transformar les irritants discordances de la nostra nació en una bonica simfonia de germanor. Amb aquesta fe, podrem treballar plegats, pregar plegats, combatre plegats, anar plegats a la presó, sostenir junts la llibertat, sabent que un dia serem lliures.

I aquest serà el dia – aquest serà el dia que tots els fills de Déu podran cantar amb un nou significat:

És el meu país, dolça terra de llibertat, al que canto.

Terra on els meus pares van morir, terra orgull dels Peregrins,

Des de cada vessant de les muntanyes, que retrunyi la llibertat!

I si Amèrica ha de ser una gran nació, això cal que esdevingui cert.

I que així retrunyi la llibertat des de les carenes prodigioses de New Hampshire.

Que la llibertat retrunyi des de les poderoses muntanyes de Nova York.

Que la llibertat retrunyi des dels altius Alleghenies de Pennsylvania.

Que la llibertat retrunyi des de les Rocalloses ribetades de neu de Colorado.

Que la llibertat retrunyi des dels pendents suaus de California.

Però no només això:

Que la llibertat retrunyi des de Stone Mountain de Georgia.

Que la llibertat retrunyi des de Lookout Mountain de Tenessee.

Que la llibertat retrunyi des de cada turó i terraplè de Mississipi.

Des de cada vessant de les muntanyes, que retrunyi la llibertat.

I quan això passi, quan aconseguim que la llibertat ressoni, quan nosaltres la fem retrunyir des de cada poble i cada veïnat, des de cada estat i cada ciutat, podrem avançar aquest dia en que tots els fills de Déu, negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, serem capaços d’unir les mans i cantar les paraules del vell espiritual negre:

Lliures a la fi! Lliures a la fi!

Gràcies Déu Totpoderós, som lliures a la fi!

Abans, durant i després de la sentència (si no fes riure, ploraria)

2009-08-24T17:31:00.001+02:00

Avui, aprofitant la calma d’aquest estiu, he reprès lectures endarrerides i he retrobat relats amb una forta càrrega política i, potser per això, amb impacte en l’actualitat.

Són relats sobre la lluita pels drets civils als Estats Units dels ciutadans i ciutadanes de color. Aporten el llegat d’un temps de canvis, d’un canvi d’època que es va aconseguir amb l’esforç i el sacrifici de molta gent. Parlen també de la capacitat de la democràcia d’assumir aquests canvis, d’orientar la societat cap a estadis superiors de justícia.

Sóc del parer que també ara estem passant pàgina d’una època i que alguna cosa diferent i nova comença. I, en contrast, també hi ha coses que no canvien mai, com ara la peculiar democràcia espanyola (que si no fes riure, faria plorar).

Al post anterior hi apareixen manifestacions per causes diverses, just davant de... la seu del Tribunal Suprem dels Estats Units! És a dir, l’equivalent al Tribunal Constitucional espanyol. No vull pensar -si conegués aquestes imatges- en el cobriment del vicepresident Chaves, tan amoïnat per evitar cap pressió sobre els alts magistrats del tribunal.

Les seves paraules i el cor de declaracions de totes bandes, demanant l’acatament de la sentència del Tribunal Constitucional no intenten sinó amagar el que cada cop és més evident: que aquesta democràcia peculiar és incapaç d’acomodar res que no sigui la submissió a l’statu quo’.

Aquest fet potarà conseqüències i una nova època. Perquè sóc del parer que aquest canvi es produirà amb la recuperació del republicanisme i el perfeccionament de la democràcia com a eina de transformació de la societat.

Hi tornarem.

Ara vull acabar dedicant una darrera imatge al vicepresident Chaves, perquè si convocar una manifestació provoca el que provoca, muntar la parada...!?

Si no fes riure, ploraria

2009-08-24T14:32:00.001+02:00

L'anterior correspon a la manifestació a Washington pels drets civils, l'any 1963, en que Martin Luther King va pronunciar el seu discurs més cèlebre: "I have a dream".

Aquestes són més recents i per raons similars algunes o del tot diferents: contra la discriminació per motiu d'ètnia o de gènere, a favor de l'abolició de la pena de mort, contra l'avortament, etc.

Si no fes riure, ploraria.

2009-08-24T14:21:00.000+02:00

En parlarem, d'aquesta i d'altres imatges.

Comandes fins a l'abril

2009-03-18T01:29:00.006+01:00

Avui he trucat a un company -podríem ser amics-. Hem parlat una mica de tot plegat i a la seva feina hi ha comandes fins a l'abril. Després res per facturar; de moment, després res.

Aquest capvespre de març m'he decidit, després de temps, a tornar a escriure per mirar d'entendre, d'explicar-me i explicar el món on visc. Ara, per a moltes persones que podríem ser amigues en aquest meu món, l'alè invisible i dens de la crisi s'empara d'aquest capvespre de març. De moment, comandes fins a l'abril.

La crisi del crèdit, explicada i entenedora

2009-01-22T02:44:00.000+01:00

The Crisis of Credit Visualized from Jonathan Jarvis on Vimeo.

Temps de crisi, temps d’inquietud

2008-09-01T14:55:00.004+02:00

Darrers dies d’estiu i tornem a començar. Ens retrobem amb amics i amigues, ens truquem o quedem una estona el cap de setmana. Aquest cop però, no ha estat com sempre: tot bé, ja hi tornem a ser, anar fent… aquest cop hi ha un rerefons d’inquietud.

La crisi que els mitjans anuncien de fa temps apareix amb cruesa aquests dies. Gent propera s’ha trobat en tornar amb les portes de la feina tancades o, després que no ha cobrat el sou dels últims mesos, ha rebut la carta d’acomiadament. A d’altres els redueixen les hores de treball que fins fa poc els contractaven com autònoms i d’altres, encara, no veuen l’hora que els paguin factures que els deuen i que comprometen el futur del negoci, l’esforç d’anys.

Són temps de crisi. Temps d’estrènyer-se el cinturó, de tirar d’estalvis, d’anar trampejant, esperant que les coses no triguin massa a rutllar altre cop.

Conferència nacional, les esmenes republicanes

2008-08-02T01:08:00.001+02:00

Aquest mes d'octubre vinent se celebrarà la Conferència Nacional d'Esquerra amb el propòsit de definir l'estratègia del partit els propers anys. La ponència és oberta a les esmenes que els i les militants hi vulguem incorporar i serà objecte de debat durant les properes setmanes.

En aquesta entrada presento les esmenes que vull aportar a la ponència, enunciar breument el seu contingut i, sobretot, convidar-vos a l'espai de debat enllaçat al bloc (Espai de debat) on trobareu el text de les esmenes proposades i on espero que féu els comentaris que considereu convenients.

Al llarg d'aquest estiu s'han suscitat diverses iniciatives en relació a la necessitat d'accelerar el procés d'autodeterminació que ha de menar a la independència. Més enllà de la meva opinió sobre l'oportunitat d'aquestes iniciatives, cal aconseguir suports per al plebiscit que es planteja. Aquest és essencialment l'objecte d'aquestes esmenes, augmentar el suport a la causa sobiranista de forma que, arribat el moment, guanyem.

Per aconseguir aquest suport ampliat, proposo recuperar els valors republicans i reivindicar el republicanisme com a element vertebrador del discurs de l'Esquerra. Els detalls d'aquesta proposta es troben recollits a les esmenes i sou convidats a debatre-les, a discutir-ne el contingut i, amb tota seguretat, a millorar-les amb les vostres aportacions.

Presentació

2008-05-31T23:41:00.003+02:00

Com a la imatge dels Pessons, a Andorra, estem al començament del camí. Tampoc no sé què hi trobarem. Cal començar i fer via; només sé que hi ha molt per aprendre i molt per descobrir.

T'escolto

2001-08-21T01:57:00.000+02:00

Parlem

2001-08-20T23:13:00.005+02:00

Escriu-me, m'interessa

2001-08-20T18:36:00.015+02:00

Són obligatoris els camps:

- nom i cognom,

- adreça electrònica de contacte,

- missatge, argumentant molt breument les teves opinions o allò que vulguis destacar i consideris més rellevant.

Al camp 'Comenta'm-ho en detall', si vols, pots carregar documents amb dades per recolzar les teves opinions o que hagis redactat per exposar-les més detalladament.

I, per últim, que escriguis el text que apareix a la imatge per comprovar que ets una persona i no una màquina de generar 'spam'.

Llavors ja pots pitjar 'Envia el missatge'